Cicles Serrano

dilluns, 18 de juny del 2012

CRÒNICA TERRA DE MAQUIS

Abans de expressar el que he viscut aquest cap de setmana vull felicitar a l'organització de Terra de Maquis per com ens han tractat durant tot el cap de setmana i el tracte de tú a tú que hem rebut.



Tot comença divendres a mitja tarda quan en Jaume em passa a buscar i anem direcció al Bages, recollida de dorsal, ens solucionen els problemes amb el gps, allà ja m'adono que el tracte és com si ens coneguessim de sempre i sempre molt atents amb tot.
Tot seguit anem a buscar el hotel i un cop instal.lats ens trobem als Jordis on compartirem taula per sopar, aquí ja veia que alguna cosa no funcionava no hi havia manera que el sopar m'entrès.
Vull agraïr també al Hotel Ramon perque em van deixar un llençol per poder passar la nit a la casa de colònies on dormiriem dissabte.
Dissabte a les 5 del matí sona el despertador baixo a esmorzar, noto que no tinc el estòmac tant tancat com ahir a la nit.
Comença el repte son les 7'18 del matí, la gent no la veig nerviosa com a altres curses, bon ambient, anem fent i amb un parell d'hores portem uns 35 kms. (m'extranya molt perque l'organització feia un promig de 10 km/hora), a partir d'aquí es quan comença la dificultat, tot son corriols tant de pujada com de baixada, feia molta calor el garmin (abans de que es parès per la bateria 8'20) marcava 39º, anem fent potser un pel massa ràpid per afrontar una prova de dos dies i amb la seva dificultat, sobre el km. 70 jo ja volia plegar als avituallament no podia menjar, tenia l'estòmac tancat.
El recorregut no donava gaire treba, de pista no n'hi havia en prou feia i això feia que no podessis descansar, baixades  llarguissimes on tenies ganes de tornar a pujar perque els dits et feien malt de tant frenar.
Van passant els kms. i jo cada vegada més mort, en mes d'una ocasió en corriols planers vaig caure a les bardisses de no poder mantenir la bicicleta recta.
Quan faltava poc per arribar sento una música molt forta que em diu que queda poquíssim, veig el cartell de últim km., s'hem cau una petita llàgrima de satisfacció, ara si ha sigut el km. més llarg de la meva vida.
Vull fer una menció especial al Jaume sense ell avui no haguès pogut acabar l'etapa desprès de 13 hores i 130 km. amb 3.500 metres de desnivell.
Un cop a l'arribada torno a felicitar a l'organtizació un tracte exquisit, ells es preocupaven de solucionar-te qualsevol problema o dubte que poguessis tenir.
Un cop dutxat vaig a sopar i el plat de macarrons amb la botifarra no hi havia manera que m'entrès, un cop a l'habitació on hi dormiem més de 30 persones una calor insoportable, em va costar molt dormir, tenia com sensacions de mareix que em tenien una mica preocupat.
Diumenge m'aixeco i sé que avui no sortiré però per si acas em vesteixo de ciclista i baixo a esmorzar perque si m'entra be sortiré, res mas de lo mismo, el cop de calor que vaig agafar ahir encara em dura.
Les conclusion que trec són que he fet un enorme exercici de capacitat de patiment sobre la bici el dissabte i el diumenge no volia posar en perill el meu estat de salut, una cosa és sortir cansat o amb malt de cames i l'altre que et trobis malament pel cop de calor.